Llàgrimes

D'aquelles salades que rodolen per galtes.
De les que cremen dins 
encara que humides surten.
De les que maten.
De les que criden.
De les que demanen ajuda
quan el cor s'encongeix
i es necessita de mocador,
per eixugar-les.
Llàgrimes.
De les que es pensen 
que sols tenen els altres.
De les que et venen a buscar
sense avisar-te.
El refugi del dolor.
Un crit sord dins el cor
buscant consol
de braços,
que no importa mullar-se.
La fel en la boca.
Sol·licitud sense porta.
Allò que es trepitja
i no importa.
Sóc com el peix fora de l'aigua.
Com estranger en terra estranya.
La peça del puzle que falta
dins d'un trosset de la meva ànima.
Llàgrimes.
Records que s'intenten oblidar
però que a vegades surten a passejar
impunes a un sentiment
que desitjo ofegar.
Crec que el que avui em toca,
és plorar.

Etèria conquesta

En solitud compassada
es marca l'espera
on teva mà acompanya
al que no s'ha de fer mai, 
amb pressa.
Amb una paraula en tinc prou
per eternitat complerta.
Si ningú més en vol parlar,
no importa,
sempre estaré en etèria conquesta.
Apareixes,
quan la necessitat m'acompanya
dibuixant delicades ales de fada.
Quan somio amb els teus llavis
el desig surt a passejar
deixant emoció sostinguda
d'allò que mai he tingut,
i no sé on més puc trobar.
Quan recordo el tacte de la teva pell
se m'esgarrifa l'ànima
i sols desitjo saber
si mai més tindré oportunitat
de tenir entre les meves mans
allò que una vegada a la vida
s'ha de tastar.
Si tanco els ulls 
en recordo el moment...
asseguda, 
sense roba,
nua oferint sentiment.
I llavors
la màgia és sempre així,
etèria com tu.
El cap ja no mana.
El cor s'ha trencat.
Diuen que els àngels són fantasies
que la ment a imaginat...
Potser serà que ells no han provat
els llavis d'una fada
quan està a punt de volar.